Itinerari botànic pel tram baix del riu Tordera

Guiatge: Joan Cuscó i Alfred Bellés, botànics
Punt de trobada: Estació de tren de Tordera
Recorregut: Tres espais visitats en 600m de distància: Fondalada – Estany de cal Raba – Roureda de Tordera
Quan: 28/10/2017

A l’entorn del tram baix del riu Tordera hi trobem unes zones humides que alberguen comunitats com boscos de roure pènol (Quercus robur) que resulten molt peculiars i singulars des d’un punt de vista biogeogràfic. Per tant, l’objectiu d’aquesta sortida no serà altre que comprovar in situ la singularitat i peculiaritat d’aquestes comunitats; darrers bastions de resistència a la colonització d’espais per part de l’homo sapiens a les afores del nucli urbà de Tordera. Tordera, població del nord del Maresme, en ple apogeu demogràfic i econòmic.

Tot i que l’objectiu serà fer un reconeixement del roure pènol, hi trobarem també altres varietats del gènere Quercus: roure martinenc (Quercus humilis), roure africà (Quercus canariensis), alzina (Quercus ilex) i surera (Quercus suber). Això no obstant, s’aprofitarà aquest recorregut per fer reconeixement d’algunes ‘vulgaritats‘ -alguna ben exòtica- com el miraguano (Araujia sericifera), que ens sortiran a camí. Que consti, faig servir ‘vulgaritats‘ no en terme despectiu, sinó en referència a aquelles plantes que, d’entrada, no formen part de l’objectiu primordial d’avui.

Qualsevol lloc és avinent per encetar el tema del dia. Alfred Bellés ens fa cinc cèntims de la distribució d’arbrat des de la plana fluvial (arran d’aigua) fins alçades més considerables. Per tant, tindríem aquesta distribució bàsica des de tocar aigua fins cotes més altes: salzedes – vernedes – freixenedes – roure pènol – roure africà – suredes – alzinars. Aquí on som ara, al costat d’un lloc enclotat, podem contemplar exemplars de freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia) i, com no, alguna vulgaritat. Per exemple, el peu de vedell (Arum italicum), de fruits tòxics, suc irritant de la pell i tracte digestiu.  També trobem la belladona borda (Phytolacca americana), vora-camins i llocs humits i altament tòxica (totes les seves parts).

ESTACIO I FONDALADA

Qualsevol lloc és avinent per encetar el tema del dia. Alfred Bellés ens fa cinc cèntims de la distribució d’arbrat des de la plana fluvial (arran d’aigua) fins alçades més considerables. Per tant, tindríem aquesta distribució bàsica des de tocar aigua fins cotes més altes: salzedes – vernedes – freixenedes – roure pènol – roure africà – suredes – alzinars. Aquí on som ara, al costat d’un lloc enclotat, podem contemplar exemplars de freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia) i, com no, alguna vulgaritat. Per exemple, el peu de vedell (Arum italicum), de fruits tòxics, suc irritant de la pell i tracte digestiu.  També trobem la belladona borda (Phytolacca americana), vora-camins i llocs humits i altament tòxica (totes les seves parts).

Detall de la gla del roure pènol, vegeu llarg peduncle

A uns 100m de l’estació, en una fondalada (abocador improvisat), trobem els primers exemplars de roure pènol (Quercus robur). Roure pènol: arbre corpulent, robust, majestuós, ‘poderós‘ (Costa i Llobera dixit); arbre silvestre més propi de climes atlàntics. Li agrada la humitat i sòls rics i profunds. A Catalunya se sol trobar a l’estatge montà nord enllà, però també aquí, en espai més reduït, atesa la condició humida del tram baix de la Tordera.

Alfred Bellés ens ofereix una explicació exhaustiva i aclaraeix –d’una vegada per totes!- un dels trets més distintius del roure pènol: els seus glans pengen d’un peduncle d’entre 4 cm i 6 cm de llarg. Ell mateix mostra aquesta diferència  comparant els glans amb pènol del roure pènol  i els glans sense pènol del roure martinenc. En aquest mateix hàbitat podem contemplar la promiscuïtat del gènere Quercus. Aquesta promiscuïtat sovint dificulta la identificació exacta dels exemplars. En aquest reduït espai hi trobem altres Quercus: canariensis, suber, ilex.

Entre les vulgaritats d’aquest diminut indret destacaré el galzeran o cirerer de Betlem (Ruscus aculeatus). La singularitat d’aquesta planta rau en les seves falses fulles ovades acabades en punta; no són fulles. Les fulles són petites protuberàncies enquistades en la part posterior de les falses fulles i que es fan evidents en sortir la flor blanca o el fruit vermell. El galzeran es fa servir sovint com d’ornamentació nadalenca a la nostra contrada; els fruits vermells certament li atorguen aquesta funció. La resta de troballes del dia a continuació. 

ESTANY DE CAL RABA

Joan Cuscó ens ofereix una explicació d’aquest espai diminut i camí de col·lapsar en un forat negre. A les afores de Tordera la pressió demogràfica -especulativa-? és espectacular. De moment però, l’Estany de cal Raba resisteix; vida pròpia, fase minvant; ara ja és gairebé un estanyol.  La vegetació bàsica: canyís (Phragmites australis) i boga (Typha angustifolia). Aquest espai està considerat zona natural protegida i s’inclou en el Pla d’Especial Interès Natural (PEIN). Bosc de ribera.

Al llarg del recorregut pels voltants de l’estany observem bastantes ‘vulgaritats’. Una d’elles atrau l’atenció pels seus enormes fruits. Es tracta del miraguano (Araujia cerisifera); planta enfiladissa, invasora agressiva, procedent d’Amèrica del Sud. Tòxica; totes les parts de la planta contenen làtex blanc que pot causar ceguera en contacte amb els ulls i irritació de la pell. Dels fruits del miraguano s’extreu fibra per fer coixins; fibra extremadament suau al tacte, diuen.

Aquesta, però, no ha sigut la única de les ‘vulgaritats’ observades en aquest espai. També hem observat l’herba berruguera (Chelidonium majus), amb el seu làtex groc. Els alquimistes la veien com un regal del cel, coeli donum; atribuint-li tota mena de propietats curatives. De fet, es tracta d’una planta tòxica; tot i que tradicionalment se feia servir el seu làtex per eliminar berrugues, pot causar dermatitis per contacte.

Detall de la flor de l'estramoni

Invasora i de creixement ràpid en climes temperats i horts mal cuidats és l’estramoni; també coneguda com ‘herba talpera’ (Datura stramonium). També hi era; com a bona invasora de territori. L’estramoni és altament tòxica; pot destruir o inhibir el sistema nerviós, entre d’altres efectes. En algunes contrades, antigament, l’estramoni era utilitzada per bandes de lladres per enverinar la població. En castellà es fa servir el terme burundanga per al narcòtic preparat amb escopolamina, alcaloide que es pot extreure de l’estramoni i que pot provocar al·lucinacions, convulsions i, en dosis grans, inclús la mort. Coneguda també com droga de la voluntat.

ROUREDA DEL TORDERA

Peus dels roures amb càrex pènol

Aquest tercer espai és el més gran que hem visitat. Una zona humida i ombrívola, inundable en èpoques de pluges; la plana al·luvial del riu Tordera. L’espai està clarament colonitzat pel roure pènol (Quercus robur); també algun roure africà (Quercus canariensis); no hi manquen tampoc exemplars de freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia). L’alçada dels roures -cercant llum- i la seva proximitat d’uns amb altres atorga a aquest espai un aire misteriós, enigmàtic, inclús un xic esotèric. Un lloc per passejar i escoltar la piulada de l’ocell més proper.

Un cop ja s’han reiterat explicacions de roureda passem a observar la vegetació més a ran de terra. Es tracta de la zona inundable. En primer lloc observem espais grans dominats pel càrex pènol (Carex pendula). Ocupa les zones més inundables. En segon lloc observem també el càrex remot (Carex remota) que sobreviu en les parts més elevades de la zona inundable; sovint junt als troncs dels arbres.

Per saber-ne més: Bosc de roure penol del territori catalanitic septentrional

Text a càrrec de Julià Font, més informació al seu blog: 

https://esporqueret.wordpress.com/2017/11/06/riu-tordera-tram-baix/