Plantada de vegetació de ribera al riu Ripoll

Aquest matí, 3 de desembre, voluntaris de l'Adenc s'han acostat al riu per plantar els arbres que s'han apadrinat durant la passada primavera i aquesta tardor. Aquesta vegada també hem comptat amb la col·laboració dels alumnes de del curs de tercer d'ESO de l'Institut Can Mas de Ripollet.

En total s'han apadrinat 61 plantes: 12 salzes blancs de 3 litres, 23 sargues de 3 litres, 17 gatells de 3 litres, 5 gatells de 10 litres i 4 verns de 10 litres. També s'han plantat els plançons que els voluntaris es van endur la passada tardor, i que han fet créixer durant un any.

Els arbres s'han plantat a la zona on s'ha estat treballant en l'extracció de canya durant aquesta tardor. El projecte Fes Reviure el Ripoll continuarà el  i es poden continuar apadrinant arbres fent un donatiu directament a l'oficina de l'entitat o bé a través del web.

https://apadrinamentfesreviurelripoll.wordpress.com/

La Núria fent l'explicació als alumnes

Voluntari plantant una sarga

Dues alumnes de l'institut plantant un salze

Dos alumnes plantant un gatell

Conjunt d'arbres apadrinats

Sortida botànica als Jardins del Laberint d'Horta.

Tot i el fred intens, una dotzena de persones ens hem acostat avui, 2 de desembre, al Parc del Laberint d'Horta, i hem tingut el privilegi de comptar amb tres guies excepcionals: El Cesc Balançó, expert amb arbres, bon coneixedor del jardí, que ens ha explicat moltes curiositats dels arbres que hem vist, el Jordi Pérez, gran coneixedor de la zona, doncs, la visita des de ben petit que ha donat a la jornada un caire més cultural, aportant-nos molta informació sobre l'arquitectura i la història del Parc i l'Alfred Bellés, entusiasta botànic que ens ha explicat moltes coses sobres les plantes que hem pogut veure.

El Parc és el més antic de Barcelona i va ser construït cap al final del segle XVIII per Antoni Desvalls, noble i científic il·lustrat de l'època. Hem visitat els seus racons, tot descobrint els secrets que amaga, en un passeig que combina natura, art i mitologia. Al llarg del matí, hem fet un recorregut per la història i per diferents maneres d'entendre la jardineria, des del desendreçat jardí romàntic, fins a l'estructurat renaixentista.

Imatge del laberint. Foto: Alfred Belles

Itinerari botànic pel tram baix del riu Tordera

Guiatge: Joan Cuscó i Alfred Bellés, botànics
Punt de trobada: Estació de tren de Tordera
Recorregut: Tres espais visitats en 600m de distància: Fondalada – Estany de cal Raba – Roureda de Tordera
Quan: 28/10/2017

A l’entorn del tram baix del riu Tordera hi trobem unes zones humides que alberguen comunitats com boscos de roure pènol (Quercus robur) que resulten molt peculiars i singulars des d’un punt de vista biogeogràfic. Per tant, l’objectiu d’aquesta sortida no serà altre que comprovar in situ la singularitat i peculiaritat d’aquestes comunitats; darrers bastions de resistència a la colonització d’espais per part de l’homo sapiens a les afores del nucli urbà de Tordera. Tordera, població del nord del Maresme, en ple apogeu demogràfic i econòmic.

Tot i que l’objectiu serà fer un reconeixement del roure pènol, hi trobarem també altres varietats del gènere Quercus: roure martinenc (Quercus humilis), roure africà (Quercus canariensis), alzina (Quercus ilex) i surera (Quercus suber). Això no obstant, s’aprofitarà aquest recorregut per fer reconeixement d’algunes ‘vulgaritats‘ -alguna ben exòtica- com el miraguano (Araujia sericifera), que ens sortiran a camí. Que consti, faig servir ‘vulgaritats‘ no en terme despectiu, sinó en referència a aquelles plantes que, d’entrada, no formen part de l’objectiu primordial d’avui.

Qualsevol lloc és avinent per encetar el tema del dia. Alfred Bellés ens fa cinc cèntims de la distribució d’arbrat des de la plana fluvial (arran d’aigua) fins alçades més considerables. Per tant, tindríem aquesta distribució bàsica des de tocar aigua fins cotes més altes: salzedes – vernedes – freixenedes – roure pènol – roure africà – suredes – alzinars. Aquí on som ara, al costat d’un lloc enclotat, podem contemplar exemplars de freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia) i, com no, alguna vulgaritat. Per exemple, el peu de vedell (Arum italicum), de fruits tòxics, suc irritant de la pell i tracte digestiu.  També trobem la belladona borda (Phytolacca americana), vora-camins i llocs humits i altament tòxica (totes les seves parts).

ESTACIO I FONDALADA

Qualsevol lloc és avinent per encetar el tema del dia. Alfred Bellés ens fa cinc cèntims de la distribució d’arbrat des de la plana fluvial (arran d’aigua) fins alçades més considerables. Per tant, tindríem aquesta distribució bàsica des de tocar aigua fins cotes més altes: salzedes – vernedes – freixenedes – roure pènol – roure africà – suredes – alzinars. Aquí on som ara, al costat d’un lloc enclotat, podem contemplar exemplars de freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia) i, com no, alguna vulgaritat. Per exemple, el peu de vedell (Arum italicum), de fruits tòxics, suc irritant de la pell i tracte digestiu.  També trobem la belladona borda (Phytolacca americana), vora-camins i llocs humits i altament tòxica (totes les seves parts).

Detall de la gla del roure pènol, vegeu llarg peduncle

A uns 100m de l’estació, en una fondalada (abocador improvisat), trobem els primers exemplars de roure pènol (Quercus robur). Roure pènol: arbre corpulent, robust, majestuós, ‘poderós‘ (Costa i Llobera dixit); arbre silvestre més propi de climes atlàntics. Li agrada la humitat i sòls rics i profunds. A Catalunya se sol trobar a l’estatge montà nord enllà, però també aquí, en espai més reduït, atesa la condició humida del tram baix de la Tordera.

Alfred Bellés ens ofereix una explicació exhaustiva i aclaraeix –d’una vegada per totes!- un dels trets més distintius del roure pènol: els seus glans pengen d’un peduncle d’entre 4 cm i 6 cm de llarg. Ell mateix mostra aquesta diferència  comparant els glans amb pènol del roure pènol  i els glans sense pènol del roure martinenc. En aquest mateix hàbitat podem contemplar la promiscuïtat del gènere Quercus. Aquesta promiscuïtat sovint dificulta la identificació exacta dels exemplars. En aquest reduït espai hi trobem altres Quercus: canariensis, suber, ilex.

Entre les vulgaritats d’aquest diminut indret destacaré el galzeran o cirerer de Betlem (Ruscus aculeatus). La singularitat d’aquesta planta rau en les seves falses fulles ovades acabades en punta; no són fulles. Les fulles són petites protuberàncies enquistades en la part posterior de les falses fulles i que es fan evidents en sortir la flor blanca o el fruit vermell. El galzeran es fa servir sovint com d’ornamentació nadalenca a la nostra contrada; els fruits vermells certament li atorguen aquesta funció. La resta de troballes del dia a continuació. 

ESTANY DE CAL RABA

Joan Cuscó ens ofereix una explicació d’aquest espai diminut i camí de col·lapsar en un forat negre. A les afores de Tordera la pressió demogràfica -especulativa-? és espectacular. De moment però, l’Estany de cal Raba resisteix; vida pròpia, fase minvant; ara ja és gairebé un estanyol.  La vegetació bàsica: canyís (Phragmites australis) i boga (Typha angustifolia). Aquest espai està considerat zona natural protegida i s’inclou en el Pla d’Especial Interès Natural (PEIN). Bosc de ribera.

Al llarg del recorregut pels voltants de l’estany observem bastantes ‘vulgaritats’. Una d’elles atrau l’atenció pels seus enormes fruits. Es tracta del miraguano (Araujia cerisifera); planta enfiladissa, invasora agressiva, procedent d’Amèrica del Sud. Tòxica; totes les parts de la planta contenen làtex blanc que pot causar ceguera en contacte amb els ulls i irritació de la pell. Dels fruits del miraguano s’extreu fibra per fer coixins; fibra extremadament suau al tacte, diuen.

Aquesta, però, no ha sigut la única de les ‘vulgaritats’ observades en aquest espai. També hem observat l’herba berruguera (Chelidonium majus), amb el seu làtex groc. Els alquimistes la veien com un regal del cel, coeli donum; atribuint-li tota mena de propietats curatives. De fet, es tracta d’una planta tòxica; tot i que tradicionalment se feia servir el seu làtex per eliminar berrugues, pot causar dermatitis per contacte.

Detall de la flor de l'estramoni

Invasora i de creixement ràpid en climes temperats i horts mal cuidats és l’estramoni; també coneguda com ‘herba talpera’ (Datura stramonium). També hi era; com a bona invasora de territori. L’estramoni és altament tòxica; pot destruir o inhibir el sistema nerviós, entre d’altres efectes. En algunes contrades, antigament, l’estramoni era utilitzada per bandes de lladres per enverinar la població. En castellà es fa servir el terme burundanga per al narcòtic preparat amb escopolamina, alcaloide que es pot extreure de l’estramoni i que pot provocar al·lucinacions, convulsions i, en dosis grans, inclús la mort. Coneguda també com droga de la voluntat.

ROUREDA DEL TORDERA

Peus dels roures amb càrex pènol

Aquest tercer espai és el més gran que hem visitat. Una zona humida i ombrívola, inundable en èpoques de pluges; la plana al·luvial del riu Tordera. L’espai està clarament colonitzat pel roure pènol (Quercus robur); també algun roure africà (Quercus canariensis); no hi manquen tampoc exemplars de freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia). L’alçada dels roures -cercant llum- i la seva proximitat d’uns amb altres atorga a aquest espai un aire misteriós, enigmàtic, inclús un xic esotèric. Un lloc per passejar i escoltar la piulada de l’ocell més proper.

Un cop ja s’han reiterat explicacions de roureda passem a observar la vegetació més a ran de terra. Es tracta de la zona inundable. En primer lloc observem espais grans dominats pel càrex pènol (Carex pendula). Ocupa les zones més inundables. En segon lloc observem també el càrex remot (Carex remota) que sobreviu en les parts més elevades de la zona inundable; sovint junt als troncs dels arbres.

Per saber-ne més: Bosc de roure penol del territori catalanitic septentrional

Text a càrrec de Julià Font, més informació al seu blog: 

https://esporqueret.wordpress.com/2017/11/06/riu-tordera-tram-baix/

Passejada geològica per Montserrat

Guiatge: Josep M. Nogué, geòleg
Quan: 18/11/2017
Punt de trobada: Coll de Can Maçana (aparcament)

Itinerari circular: Des de l’aparcament prenem el primer trencall a mà dreta en direcció a El Bruc; contemplarem les Agulles fins arribar al refugi Vicenç Barbé on podrem reparar forces. Continuarem fins el Pas de Príncep, amb vistes als Frares Encantats (cara sud). Contemplarem també, de lluny, els Ecos. Ens aturarem a la Font de l’Esllavissada (amb explicació d’aquesta surgència). Arribats a Coll de Port farem una aturada per fer l’àpat del dia en un indret assolellat. Des de Coll de Port passarem al vessant nord, passant per la Font de Coll de Port, vorejant els Frares Encantats, la Roca Foradada, la Cadireta i les Agulles des del Collet de Guirló. Estem a només 1 km del Coll de Can Maçana

En general, quan contemplem o imaginem Montserrat, dos adjectius ens venen al cap: espectacular i únic. Tanmateix, quan rasquem una mica la capa superficial de la nostra ignorància, fina o gruixuda ; quan en sabem un xic més dels seus orígens i formació geològica, el reguitzell d’adjectius es queda curt. És el que avui hem fet. Amb l’ajuda i  mestratge de Josep M. Nogué, geòleg, hem fet un recorregut informat per una part del massís montserratí: entorn de les Agudes i els Frares Encantats. Ens ha convidat a mirar aquest indret amb uns altres ulls, els ulls del temps geològic.

Tot contemplant les formes montserratines, ens hem quedat bocabadats. Al llarg de la jornada els adjectius i expressions d’admiració han variat des de extraordinari i sorprenent, passant per sensacional i meravellós, magnífic, prodigiós, superb, majestuós, fins fascinant i encisador. Tanmateix, entre adjectiu i exclamació, hem pogut aprendre aspectes rellevants de la formació del massís montserratí i el perquè el massís pren  aquestes formes que no trobem en massissos similars.

Al final de la jornada alguns ens em quedat un xic pensarosos. Qui ho hagués dit que el que ara és la costa catalana fa uns 50 milions d’anys era una serralada potser més rellevant que els Pirineus actuals! Qui ho hagués dit que a la cara nord de Montserrat hi havia un golf de mar que provenia del cantàbric; que arribava fins Roses! Qui ho hagués dit, per tant, que els rius provenien del sud! Qui ho hagués dit que, potser, alguns dels còdols dels conglomerats montserratins van viatjar torrentera avall –fa tantes llunes– des de les Illes Balears!

RECORREGUT GEOLÒGIC

Diàclasis i capacitat erosiva (dos conceptes clau)
Podríem definir diàclasi com una escletxa fina. El massís de Montserrat és tan peculiar perquè les diàclasis estan entrellaçades (com un tauler d’escacs). L’aigua s’infiltra entre les escletxes (diàclasis), dissol el carbonat càlcic del ciment dels conglomerats i desgasta les escletxes formant cavitats i modelant relleus. El pas del temps origina les agulles, pitons i avencs tan característics de la zona. Primer concepte.
Fins aquí, queda clar. Ara caldrà entendre el segon concepte: la capacitat erosiva d’un flux (aigua!?). Podrem entendre que l’erosió pot ser molt lenta o molt ràpida si tenim presents els quatre factors dels quals depèn la capacitat erosiva d’un flux. Són aquests:

.El gruix del flux

.La velocitat del fluid

.La turbulència (intensitat dels remolins)

.La densitat del conjunt del fluid

Les surgències
El massís montserratí és calcari. Quan plou l’aigua es filtra amb molta facilitat. Milions de gotes finíssimes d’aigua es van filtrant i poden formar un petit corrent d’aigua que surt a l’exterior quan el terreny de base és propici (impermeable). Aquest corrent va erosionant el lloc de surgència; pot provocar inclús una esllavissada i crear una vauma. Aquest és el cas de les fonts montserratines. I tenim un exemple clar en la Font de l’Esllavissada (esquema foto esquerra); com també ho és la Font Coll de Port. Aquestes fonts, que sadollen la set dels animalons de la contrada, tenen un cert grau de manteniment, com podem comprovar.

Per saber-ne més

Josep M. Nogué ens recomana una ullada a aquestes fonts d’informació. Mai no tindrà la frescor, detall anecdotari i ‘vulgaritats rellevants’ amb les quals ell ens ha regalat la jornada ell mateix, però. Tanmateix, és una bona aproximació.

- Patronat de la Muntanya de Montserrat. Generalitat de Catalunya. (s.d.). Muntanya emblemàtica – Història i orígens

http://muntanyamontserrat.gencat.cat/ca/el_parc/historia_i_origens/

- Losantos, Mariona. (2011). Els orígens de la muntanya de Montserrat. Rescatat, 20 novembre 2017

http://www.albertmartinez.com/Muntanya%20864%20%20%28Geologia%29%27.pdf

- Kpujo.com (s.d.).La formació de la muntanya. 

http://www.kpujo.com/castella/curios/formacio.htm#

Crònica a càrrec de Julià Font, per veure més detalls de la sortida i més fotografies: 

https://esporqueret.wordpress.com/2017/11/23/montserrat/#more-7228

Darrera jornada d'extracció de canya de la temporada

Avui diumenge, 19 de novembre un grup de voluntaris de l'Adenc, s'han acostat al riu per continuar amb les feines d'eliminació de canya americana, aquesta vegada hem pogut comptar amb l'entusiasta col·laboració de 10 alumnes  del curs de tercer d'ESO, de l'Institut Can Mas de Ripollet, que han treballat de valent.

Les activitats del projecte Fes Reviure el Ripoll finalitzaran aquest 2017 amb una plantada el proper 3 de desembre, on es plantaran tots els arbre apadrinats la primavera passada i aquesta tardor. Encara podeu apadrinar un arbre, només cal entrar a la web, escollir l'arbre que voleu apadrinar i fer la corresponent donatiu.

/https://apadrinamentfesreviurelripoll.wordpress.com/fes-reviure-el-ripoll/

Voluntaris treballant

Alumnes de l'Institut  Can Mas

Nova jornada d'anellament al riu Ripoll

Aquest 12 de novembre ha estat un bon dia per l'anellament al riu Ripoll, durant la jornada s'han capturat  un total de 48 ocells; destacaríem l'arribada dels ocells hivernants, com el Bruel i el Pardal de bardissa amb (2 exemplars anellats cadascun), el Mosquiter comú amb 6 exemplars anellats i la Cotxa fumada, el Pit-roig el Pinsà i la Cadernera amb un exemplar anellat cadascun d'ells.

Aquesta vegada l'ocell més anellat ha esta la Mallerenga blava amb 11 exemplars anellats, seguit de la Mallerenga cuallarga amb 7 exemplars anellats. No han pogut faltar el Tallarol de casquet, amb 7 exemplars anellats ni el Tallarol capnegre, amb 2 exemplars anellats.També hem pogut anellar, 3 Mallerengues carboneres,  un Rossinyol bord, un Tord, un Bitxac i un Blauet, aquest últim ja havia esta anellat .

El Bruel, juntament amb el Reietó, és l'ocell més petit d'Europa, amb una longitud de 9 cm, una envergadura alar de 14 cm i un pes d'entre 5 i 7 g. Es molt bellugadís, d'un color verdós amb un capell amb franges negres i ataronjades (mascles) o groguenques (femella) que pot arribar a viure 5 anys. Cria pràcticament arreu de Catalunya, és molt arbori, ocupa boscos des de nivell del mar fins a l'alta muntanya. Fins i tot pot viure en parcs i jardins. S'alimenta principalment de petits invertebrats que cerca entre les  branques. La femella pon d'entre 5 i 12 ous que incuba durant uns 15 dies.

Pardal de bardissa

Pinsà

Bitxac, juvenil

Bruel

Cotxa fumada, mascle

Sortida d'ornitologia al Parc Grípia-Ribatallada

Acompanyats per en David López, ornitòleg i gran coneixedor de la zona, l'Adenc ha organitzat una sortida ornitològica al Parc Grípia Ribatallada, àrea que comprèn els espais agroforestals que podem trobar entre aquests dos torrents, als termes municipals de Sabadell, Terrassa i Sant Quirze; zona reivindicada com d'interès natural per l'Adenc.

El matí es presenta ennuvolat i amb risc de pluja, però tot i així decidim tirar endavant la sortida, desició encertada, doncs el sol no triga en sortir i la calor es fa notar. Durant el matí observem un total de 48 espècies entre les que destacaríem com a més abundants, els pinsans, les caderneres i els estornells, ocells que han arribat a casa nostra per passar l’hivern i que  es concentren a les zones de conreus i erms on s’alimenten.També hem pogut observar tres rapinyaires dferents, l’Astor, l’Aligot i el Xoriguer. A la zona de la bassa de rec podem observar també, l’Anec collverd, el Cabusset i al Xivitona, aquest punt d'aigua, és un lloc visitat per moltes espècies d'ocells i altres animals i té doncs, una gran importància.

Adjuntem la llista completa d'espècies observades i algunes fotografies.

Gafarró. Foto: David López

Observant ocells a la bassa de rec.
Foto.Angels Camallonga

Tord. Foto: David López

Anas platyrhynchos (Ànec collverd)

Alectoris rufa (Perdiu roja)

Phasianus colchicus (Faisà)

Tachybaptus ruficollis (Cabusset)

Phalacrocorax carbo (Corb marí gros)

Buteo buteo (Aligot comú)

Accipiter gentilis (Astor)

Falco tinnunculus (Xoriguer comú)

Actitis hypoleucos (Xivitona)

Columba livia (Colom roquer)

Columba palumbus (Tudó)

Streptopelia decaocto (Tórtora turca)

Upupa epops (Puput)

Picus viridis (Picot verd)

Dendrocopos major (Picot garser gros)

Alauda arvensis (Alosa vulgar)

Galerida cristata (Cogullada vulgar)

Galerida theklae (Cogullada fosca)?

Lullula arborea (Cotoliu)?

Anthus pratensis (Titella)

Motacilla alba (Cuereta blanca)

Motacilla cinerea (Cuereta torrentera)

Erithacus rubecula (Pitroig)

Phoenicurus ochruros (Cotxa fumada)

Saxicola rubicola (Bitxac europeu)

Turdus philomelos (Tord comú)

Turdus viscivorus (Griva)

Turdus merula (Merla)

Sylvia melanocephala (Tallarol capnegre)

Cisticola juncidis (Trist)

Cettia cetti (Rossinyol bord)

Phylloscopus collybita (Mosquiter comú)

Cyanistes caeruleus (Mallerenga blava)

Lophophanes cristatus (Mallerenga emplomallada)

Aegithalos caudatus (Mallerenga cuallarga)

Certhia brachydactyla (Raspinell comú)

Pica pica (Garsa)

Garrulus glandarius (Gaig)

Sturnus vulgaris (Estornell vulgar)

Passer domesticus (Pardal comú)

Passer montanus (Pardal xarrec)

Fringilla coelebs (Pinsà comú)

Carduelis cannabina (Passerell comú)

Carduelis carduelis (Cadernera)

Chloris chloris (Verdum)

Serinus serinus (Gafarró)

Emberiza cirlus (Gratapalles)